Cuidar per ser cuidat
"Quan un animal ens deixa, la rutina se’ns esfondra; el nostre millor amic, ha marxat"
Opinió
Clàudia Sucarrat
Arran del meu article publicat al novembre, una lectora em va fer arribar una reflexió sobre la importància dels animals en les nostres vides. Més o menys, i amb el seu permís, em venia a expressar el trasbals que suposa la pèrdua d’un animal per al seu propietari, i l’arribava a equiparar amb la pèrdua d’un familiar.
Aquesta idea, que a molts els podrà semblar exagerada, s’aproxima moltíssim a la realitat amb què ens enfrontem a la clínica davant la defunció d’un animal. La mort, ja sigui a causa d’una malaltia o bé per senectut, suposa gairebé sempre un moment de dol profund i un buit amarg que triga a cicatritzar.
I per què?, es podrien preguntar els lectors que potser no han gaudit mai de la companyia d’una mascota. Els motius són diversos i cadascú en podria aportar algun, però els podríem resumir així: el vincle emocional i vital que es crea entre un animal i una persona és un dels vincles més íntims que mai algú podrà experimentar.
Una mascota provoca que haguem de tenir-ne cura a diari. Això significa que hem de conformar una rutina que ens permeti tenir certs moments al dia, tant si són laborables com festius, per cobrir-li les necessitats bàsiques. Aquesta cura no és només una tasca, sinó que de mica en mica conforma la nostra rutina, ens atorga uns hàbits i unes pautes que permeten estructurar-nos el dia a dia al llarg dels anys. Un animal ben cuidat és sinònim d’una vida estructurada i saludable. Per contra, un animal mal cuidat pot ser un indicador de cert desequilibri per part del propietari.
D’altra banda, tenim el vincle emocional. Quan hom conviu amb un animal, mai estarà sol. Això que pot semblar una ximpleria no ho és. La solitud és un mal endèmic en les societats occidentals. La solitud és el combustible de la depressió i de les malalties que se’n deriven. Conviure amb un animal implica estar sempre envoltat de vida. Tenir-ne cura és tenir cura d’un mateix, i com més qualitat de vida tingui l’animal, millor se sentirà el seu propietari. Tanmateix, la intimitat que es comparteix amb els animals pot arribar a ser molt fonda, ja que, ells no jutjaran els nostres estats d’ànim, sinó que sempre ens oferiran el seu afecte de manera incondicional. Un animal no té prejudicis, però sí que té sentiments i els comparteix amb nosaltres.
Per això, quan un animal ens deixa, la rutina se’ns esfondra, l’alegria diària que ens aporta la seva presència desapareix, el fet de no haver de tenir-ne més cura ens deixa un buit tan gran que és aleshores quan ens adonem que no era un mer animal, sinó el nostre millor amic el que ha marxat.
Clàudia Sucarrat és veterinària en cap de La Veterinària de Sarrià
